dilluns, 30 d’abril de 2007

Les altres guerres

Tinc l'obligació de publicar este article de Pascual Serrano al meu bloc, ja que poques vegades sentim parlar bé del règim cubà, estarem tots d'acord que potser no és l'ideal però és molt millor que la majoria de les democràcies.


Prólogo al libro "Resurrección en el Himalaya", de Felix López
Por qué en Pakistan hay niños que se llaman Fidel, Celia, Ernesto o Camilo
23/04/2007
Pascual Serrano



Testimoniar el papel de la sanidad cubana en Pakistán tras el desastre de un terremoto de 7’6 grados en la escala Richter podía caer en dos deficiencias. Una, fundamentarse en la enumeración de cifras y datos que convirtieran el relato en un aburrido informe estadístico. La segunda, en hacer todo lo contrario, dejarse llevar por la emotividad y dejar el texto en una oda a la solidaridad sin aportar la información necesaria que sirviera al lector para valorar por sí mismo la envergadura de lo que estaba sucediendo.
Félix López ha logrado situarse en la equidistancia de ambas situaciones logrando así la obra ideal. Consigue que conozcamos la información necesaria que requiere un ensayo riguroso, al tiempo que aporta el sentimiento que sólo desde el corazón de un hombre sensible permite transmitirnos la emoción de lo que el denomina con buen criterio “el más poderoso ejército de la tierra”.
Gracias a ello, podemos conocer la historia de Henry Revee, que da nombre a este contingente internacional sanitario en Pakistán, y saber que este “ejército” ha creado en ese país 32 hospitales de campaña integrados por 2.500 médicos, paramédicos, técnicos y rehabilitadores cubanos que el 24 de febrero de 2006 llevaban realizadas 10.920 operaciones quirúrgicas y un millón de asistencias. Y al mismo tiempo, “escuchar” la voz de los hombres, mujeres y niños que han encontrado en esa titánica cruzada aliento y asistencia a su tragedia, y recoger el testimonio de algunos de esos 70.000 “soldados” cubanos que, entre 1963 y 2004, ya han “invadido” 70 países necesitados de asistencia médica.
Por casualidades del destino, el mismo día que leí “Resurrección en el Himalaya”, el 17 de marzo, encuentro en la prensa la noticia de la renovada Estrategia Nacional de Estados Unidos. En ella, el gobierno Bush, una vez más, apuesta por su política de guerra preventiva. En ella, donde Cuba ve poblaciones necesitadas de asistencia sanitaria, el gobierno de Estados Unidos ve amenazas terroristas. “América está en guerra”, reza la primera línea del documento de 49 páginas, y desgrana los países a los que amenaza con atacar: Siria, Irán, Corea del Norte, Cuba, Bielorrusia, Birmania, Venezuela o Zimbaue.
Uno no puede evitar pensar qué diferente sería el mundo, si el ejército, el dinero y el poder de Estados Unidos sirviese a la misma causa que el cubano. Y quizás para que no lo hagamos, los grandes medios de comunicación del mundo han desplegado una cortina de silencio sobre ese combate de Cuba contra el sufrimiento y la enfermedad en todo el mundo. Por eso resultan tan ridículos cuando en el semanal del diario español El País del 4 de septiembre dedican cuatro páginas a color, con nueve fotos también a color, al caso de una niña de Ghana que será llevada a España para ser operada de cataratas. Ese día Cuba llevaba operados totalmente gratis 79.000 enfermos oftalmológicos venezolanos que llegarían a ser 150.000 a final del año. A ellos había que sumarle otros 4.212 pacientes procedentes de otros países del Caribe, entre el 30 de junio y el 20 de septiembre. Nunca hubo una línea para informar de ello en la gran prensa.
También cuando leo en esta obra el trabajo de los médicos cubanos en las aldeas limítrofes del lago Atitlán, en Guatemala, tras el paso del huracán Mitch, recuerdo que la presencia de los países ricos en esa región eran los turistas que regateaban el precio de las artesanías a los niños de los puestos de venta callejeros. O la labor de la que fui testigo de las ONG´s sanitarias europeas en El Salvador durante la guerra civil a principios de los noventa. Se limitaba a un vehículo todoterreno que cada dos semanas llegaba a las comunidades y dejaba tres cajas de medicamentos: una de antipiréticos, otra de antibióticos y otra de antiparasitarios, los médicos apenas bajaban del automóvil.
Y es que es necesario comparar esos dos modelos de acercamiento a los pueblos que sufren la enfermedad y la pobreza. Y preguntarse, como hace Félix López, por qué nunca fueron a Pakistán a rescatar a las personas atrapadas entre las ruinas, ninguno de los helicópteros que la OTAN tenía en Afganistán, tan ocupados en bombardear a la población de ese país.
Por eso, en Pakistán ahora hay niños que se llaman Fidel, Celia, Ernesto o Camilo, que cantan Guantanamera y reciben con un ¡Bienvenidos!, en español.
Por eso Bush no quiso nunca que los médicos cubanos fueran a Nueva Orleáns.


"Resurrección en el Himalaya. Testimonio del ejército más poderoso de la Tierra". Felix López. Oficina de publicaciones del Consejo de Estado

dissabte, 28 d’abril de 2007

Menja't lo bambú!!!

Com avui no tinc ganes d'escriure, us dixo en una il·lusió òptica, se tracte de trobar tots los pandes ( osos no seats) que hi han a la foto. Una pista: n'hi han 12.

dimecres, 25 d’abril de 2007

A tots alcança!!!

Del dia que ara esmente,
guardeu memòria: el 25 d´abril de 1707...
-----
Hi ha mapes que s´esborren amb batalles
i tropes que derroten esperances
Hi ha flames que renaixen de les brases
i cendres que ens cobreixen les mirades
-----
Hi ha pobles incendiats per les venjances
i llengües prohibides per ordenances
Hi ha llunes menjades per sargantanes
i gàbies on moren les nostres ales
-----
Hi ha sembres que creixen entre les pedres
i lluites florint entre males herbes
Hi ha somnis que enforteixen les defenses
i moviments que alimenten resistències
-----
Va ser la primavera dels anys que hem viscut
i encara veig com brillen avui els teus ulls,
quan prenem els carrers escenaris del teu temps,
revoltes que han tancat les ferides dels teus punys.
-----
TRES SEGLES DE LLARGA PENA I DE LLUITES GRAVADES AL COR
-----
Després que va sotmetretot el país
i va tractar els hòmens amb gran crueltat,
pensà que era l'hora d'augmentar el poder de la seua corona
i sense tardança promulgà el Decret de Nova Planta,
pel qual suprimia les lleis i costums de la pràctica antiga
i ens va prohibir que parlàrem la llengua d'ací.
Senyors i senyores,de la història us hem fet el reconte;
si voleu seguir,en els llibres está tot escrit.
-----
Si el mal ve d'Almansa
amb raó diuen que a tots alcança:
no es pot oblidar
que en la boca del poble ha quedat

Avui fa 300 anys de la derrota d'Almansa, no he trobat res millor per descriure lo que va suposar, i encara avui supose per als valencians, que en este mescla de diferents lletres d'Obrint Pas i d'Al Tall.
Si l'oratge es gira
en mal dels maulets,
vindran altres dies
que bufe bon vent.
Quan més curt ens lliguen,
més perill tindran.
Passeu-me la bota
i seguiu tocant.

dimarts, 24 d’abril de 2007

Casualitats de la vida.



Lo 23 d’Abril està declarat lo dia internacional del llibre per l’UNESCO coincidint amb Sant Jordi i les morts de Miguel de Cervantes i William Shakespeare. Pot semblar casualitat però en realitat Shakespeare va morir un 3 de maig del nostre calendari, el gregorià, i un 23 d’abril del calendari julià. També va morir este dia un tal Josep Pla, i dos presidents mundials històrics, Richard Nixon i ahir l'alegre Boris Yeltsin. Són petites coincidències però incomparables com les que hi havie entre Lincoln i Kennedy.
Abraham Lincoln i John Fitzgerald Kennedy van ser designats congressistes al 1847 i 1947 respectivament. Lincoln va ser triat president al 1860, just cent anys després, al 1960 va ser escollit president Kennedy. Medien 1'83 metres i los seus cognoms tenien set lletres.
Los dos intuïen les seves morts ja que van ser vaticinades per diversos vidents. A més el secretari de Lincoln, de cognom Kennedy, i el de Kennedy, de cognom Lincoln, van recomanar no acudir als llocs on moririen. Van ser assassinats en divendres, per trets als seus caps, disparats des darrere i davant de les seues dones; dones amb les quals van perdre un fill durant la seva estada a la Casa Blanca. Booth va disparar a Lincoln al teatro Ford i se va refugiar a un magatzem; Oswald va disparar a Kennedy -que viatjave en un cotxe Lincoln de la casa Ford- des d'un magatzem i se va amagar a un teatro.
Los noms complets dels seus presumptes assassins, nascuts al 1839 i 1939, sumen quinze lletres cadascun, eren surenys i van ser assassinats hores després dels assassinats ( sense haver confessat la seva culpabilitat ) per dos suposats vengadors; denunciant-se en els dos casos l'existència de conspiracions que implicaven a personatges nord-americans molt influents. Los seus successors Andrew Johnson i Lindon Johnson (noms de sis lletres) eren senadors, demòcrates del sud i van néixer, el primer, al 1808 i, el segon, al 1908 .
I després flipem quan trobem algú que ha nascut lo mateix dia que naltros. Per cert la imatge de dalt torneu-la a mirar però des de uns 4 metros de distància!
Extret de la web dels sentits.

divendres, 20 d’abril de 2007

Hot Dogs

Ja sé que està setmana no he sigut gaire constant en lo bloc, ja sé que esteu ansiosos de llegir la segona part d'Asmodeus, los noseque i Gaudí, ja sé que som divendres porteu tota la setmana currant, o estudiant, i la majoria preferiu surtir a pendre algo ( de veure, no de robar) que no ficar-vos a llegir un bloc, i menos este. Però bueno és lo meu deure com a blogger posar algo al bloc, al menos 2 vegades per setmana, venie en lo contracte.
No parlaré de lo Gaudí, però de totes maneres tranquils los seguidors d'Asmosdeus que abans de divendres que ve publicaré los misteris d'este personatge i les relacions en Gaudí i altres il·lustres catalans. Avui, però, això no toque, avui toque parlar (més que parlar, ensenyar) d'un invent que de ben segur farà feliç a molts gossos solitaris, o potser los traumatitze, se tracte d'una nina inflable per a gossos, és a dir una gossa inflable, mireu les imatges i jutgeu valtros mateixos, per cert venen acompanyades, les imatges, per la d'un paquet de condons també per a gossos, no no se fiquen sols, no és per a vagos sinó per a gossos de quatre potes.





Jo només me pregunto una cosa, vale, està bé pel que té una gossa en cel que la dixo gaudir del sexe sabent que no se quedarà prenyada perquè lo company caní porte gometa, però i la gometa qui li pose? Hi hauran diverses talles? talla caniche, talla gran danés..? I lo que compre lo monstruito inflable en potes suposo que sabrà que después s'ha de llimpiar, o se llimpien soles?
En fi, que d'aqui no res trauran pelis porno per a gossos, imaginat los títols "La perra de mi vecina", "A cuatro patas"... bueno si fa no fa com ara. Ep! és l'hora de anar a sopar i jo me fotre un bon "perrito caliente"!!



dimarts, 17 d’abril de 2007

Cafè cafre

Fa temps que circule per la red, però avui l'he tornat a veure, per si no l'heu vist mai us dixo en esta imatge que no és lo que semble ja que s'ha de descobrir a la persona que hi ha amagada entre los grans de cafè, después segons lo temps que tardos en trobar-la s'estableixen uns paràmetros que no reproduiré perquè a saber si son certs los resutats otorgats a cadascún. Ja me contareu!

dissabte, 14 d’abril de 2007

Asmodeus, homes mènsula i Gaudí, part I


Ahir per fi vaig tenir entre les meues mans lo nou llibre d’Andreu Carranza La Clau Gaudí”, no és que siga molt fan d’Andreu; només m’he llegit Anjub i Riu Avall i este últim per obligació, encara que me va agradar, ah i un conte que estave, i esta, il·lustrat per Manolo Ruiz; però m’agraden molt les novel·les estes d’intriga clerical, tipo codi Da Vinci, i collons si l’ha escrit Andreu i a més parle sobre un català com és Gaudi i la història també se centre aquí pues esta tot dit.
No vaig passar de la primera pàgina quan un nom me va fer recórrer al google i començar a investigar, se tractave de Asmodeus un dimoni sobre el que circulen diferents llegendes.
Este dimoni apareix per primera vegada al llibre apòcrif de Tobit quan el dimoni s'enamore de Sarah, filla de Raguel, i mate a tots los seus promesos, set fins aleshores, fins que se promet a Tobies, fill de Tobit, este li va demanar ajuda a Déu que va enviar a l'Arcàngel Rafael a derrotar lo poderós dimoni.
Esta és una de les històries, com altres de tradició persa, però la que lligue més en lo llibre és la que se conte al Talmud, segons la qual el rei Salomó va fer un tracte amb Asmodeus, ajudant-lo este a la construcció del Temple de Jerusalem, possiblement a canvi d’intercanviar-se durant uns anys, fet del que parla una altra llegenda.
Ja tenim aquí lo dimoni constructor, i precissament sobre construccions i los seus secrets parle la novel·la, a més té relació amb els homes mènsula, però això serà en un pròxim capítol on viatjarem fins a Rennes-le-Château.

Que primer m'he d'acabar al llibre i no me vull avançar com me va passar en lo del mont Morià, només dir que és d'aquells que enganxen més que lo superglue 3!!!

dijous, 12 d’abril de 2007

Recuperant lo control


Primer que tot vull demanar als meus lectors, sou massa per nombrar-vos a tots, disculpes per estar tants dies sense posar res al bloc. La cosa té una explicació, a part de lo xungo que estava l'últim dia, al arribar les festes una entitat extranya se va apoderar de mi, prenent lo control del meu cos. Tot apunta a que té a veure amb les estrelles, un alien que volie passar unes vacances a la terra, o potser mos venie a estudiar ves a saber. L'únic que recordo és una estrella de cinc puntes de color dorat i envoltada per pols espacial rojenc, possible punt de partida de l'amic. Tot i que me va abandonar només acabar l'ermita, lo molt lladre ni se me va despedir, només me va deixar lo cos maxacat, no sabeu lo que vaig sufrir lo dimarts, i petits flashos de les seues andades per estes terres de món. Amb los flaishos i lo que m'han anat contant m'he pogut fer una idea de com ere este sinvergënsa. No cal dir que encara ara m'estic recuperant, i lo cos me comence a respondre com toque, o al menos com abans. Així que ja ho sabeu, si durant aquest dies he parlat en valtros o m'heu vist fent algo raro, no tinguéssiu en compte ni les meus paraules ni los meus fets, és culpa del planeta este de l'estrella per enviar éssers a ocupar los nostres cossos.

dimecres, 4 d’abril de 2007

Malalt en ganes


Porto una setmana malalt, no sabria específicar la malaltia, fins ahir només tenia mal de pit i de gola, però ara me foten un mal les orelles i la mandíbula que he hagut de recòrrer d'urgència al meu metge personal; que sóc jo ( ja se que està mal fet però no m'agrade anar al CAP a perdre mig matí i damunt tindre que aguantar com me s'intente colar part de la gent gran, ja se que s'els ha de respectar però ells no respecten res ni ningú.) total, que veien el diagnosi he decidit receptar-me un antiinflamatori, no vaig sucarrat si és lo que esteu pensant, bueno no molt.
La foto és lo més semblant a lo que soparé avui, només canviarà lo color ja que me fotre uns "bratswurts", ho porto imaginant des de les 5, ja que no he dinat i m'estic morint de gana.
Hòstia les 9 i 5, m'en vaig a jalar!!!

El que dIran

Acabo de llegir un article del gran Terry Jones, ex dels Monty Phyton, on ironitza sobre la situació dels presos anglesos a l'Iran, a vegades l'humor és la millor manera de denunciar i dir les coses clares, diu així:
" És això humillació? Comparteixo la indignació expressada a la premsa britànica sobre tractament del nostre personal naval acusat per Iran d'entrar il·legalment a les seves aigües. És una desgràcia. Mai hauríem somiat amb tractar als presoners d'aquesta manera… permetent-los fumar cigarrets, per exemple, i això que està demostrat que fumar mata. I haver forçat a la pobra soldat Faye Turney a dur un mocador negre al cap, i després deixar que la fotografia es publiqués a tot el món… és que els iranians no coneixen el concepte del comportament civilitzat? Per l'amor de Déu, què hi ha de dolent en posar-li una bossa al cap? Això és el que nosaltres fem amb els musulmans que capturem: els posem bosses al cap perquè els sigui difícil respirar. Llavors és perfectament acceptable fer-los hi fotografies i fer-les circular a la premsa perquè els presoners no poden ser reconeguts ni humiliats de la forma que aquests desgraciats soldats britànics ho són..."
Seguir llegint, en castellà.
Lo text ere molt llarg i potser a tothom no us interesse, per això he decidit publicar-ne només una part i en català, per fer-lo més àgil.

diumenge, 1 d’abril de 2007

Humor de dilluns


Avui com estic espés i encara impactat per la visita de los animals del circo, no los vai ni veure, us dixo en un acudit sobre bestioles:

Un conill, i no és Saviola, corre per la jungla quan veu una girafa que s'està fent un porro.
Lo conill se pare i li diu a n'esta, que no a cannavaro:
-Amiga girafa, no te fumos este porro. Millor agafa i vine a córrer amb mi, ja voras que sa que és. La girafa s'ho pense i decideix tirar lo porro i seguir-lo.
Los dos estan correns pal bosc i descubreixen un elefant a punt d'esnifar-se una ratlla de coca. Lo conill s' aprope a l'elefant i li diu:
-Amic elefant, dixa d'esnifar coca i vine a córrer en naltros, veuras que bé.
L' elefant s'ho pensa, tire l' espill en la ratlla i decideix seguir-los.
Estan los tres correns quan, de sobte, se troben a un lleó que està a punt d' injectar-se una dosis d'heroína.
Lo conill li diu:
-Oh lleó, com ho pots fer això, tu, lo rei de la selva, dixa lo pico i vine a córrer en naltros, ja veuràs lo guai que és.
Lo lleó s'aprope al conill i li pegue una hòstia monumental.
Los altres animals, escandalitzats, li pregunten al lleó:
-Per què ho has fet? Lo conill només mos vol ajudar!!
I lo lleó respongué:
-Puto conill de merda, cada vegada que se fot un tripi mos fa córrer com a gilipolles!!

Diumenge de rams i la multiplicació dels pans i los peixos

Celebrem avui l'arribada d'un ruc a Jerusalem, al damunt del qual anave Jesucristo. Justament a Flix podem gaudir estos dies d'animals de diversa índole (esta bé, fa molta gràcia, però haurie de ser il·legal des de fa temps) per oferir un espectacle cirssenc a l'altura del de Jesús i la seua tropa. Al igual que lo Màgic Andreu este personatge ere capaç de fer trucs espectaculars i después regalar les medalles, segons molts va ser lo primer comunista, un d'ells consistie en multiplicar les coses, semblant a lo que fan ara los Carrefours i los Caprabos en los 2x1 però a lo bèstia i gratis, i de multiplicar va avui la cosa.
En un anterior article del mes de febrer vam poder veure la forma de
multiplicar mitjançant lo tiralinies, ara he descobert 2 nous mètodes. Lo primer s'ha de dir que està bé però potser se complicarie en números de més de 3 xifres, ara lo segon és brutalment infalible.

Los quesitos màgics:




And the oscar goes to: