Candelabres als sostres

Acabo d'arribar a casa muns pares després d'una setmana sense donar senyals de vida. Vinc de la pizze, com sempre, de fer lo vermut dels diumenges, és diumenge és clar. He dormit poc, i ja són uns quants dies.
Dino uns quants canelons, exactament sis. Sí, últimament menjo molt. La meua roba ja no dóna més de si. Demà, me proposo ( i ja fa dos mesos que m'ho proposo) començar les obres d'arranjament i millora de la meua façana vital.
Agafo l'Avui, que ma mare compre des de fa uns mesos per allò que "donen" de la nova canço, i vaig directament al Sostres.
Sí, ho confesso, tinc debilitat pel Salvador Sostres, no comparteixo la meitat del seu discurs, lo capitalista, pijo i superb; però me quedo en lo compromís en Catalunya i l'animadversió cap a l'estat espanyol. L'article d'avui, "xapo":

Paco Candel (Article de l'AVUI)

Ha mort una bona persona. Seria tant injust no reconèixer-li la bona voluntat de mirar de fer alguna cosa pels altres, com culpar-lo de les conseqüències menys positives que la seva tasca hagi pogut deixar-nos. Voli doncs amb ell, ben amunt cap al cel, el meu reconeixement i el meu agraïment. Però plantejaments com els de Candel només són útils, i tenen conseqüències justes, quan tothom és tan bona persona com ell. I esclar, els espanyols tenen molta mala llet, i gran part de la immigració que hem tingut, espanyola i intencionada, s’ha comportat amb molta mala llet amb Catalunya. Molts presumeixen de dur 40 anys aquí i de no parlar encara en català, i la raresa electoral de casa nostra es deu, en bona part, al fet que la immigració espanyola vota el partit que històricament més mal ha fet a la nació, el PSOE. Bona part de la immigració espanyola vota LOAPA i posar el president Pujol a la presó. I aleshores, esclar, no són els altres catalans, com Candel en deia, sinó els mateixos espanyols de sempre. La mateixa caspa de sempre, la mateixa brutalitat de sempre. Del discurs de Candel, que presenta víctimes socials que en realitat són botxins nacionals, se’n desprèn també la falsedat que Catalunya va aixecar-la la mà d’obra andalusa, quan tothom sap que qui aixeca les nacions, i les economies, són els empresaris, i que la mà d’obra és intercanviable. I per acabar de capgirar el sentit moral de la història, hi ha la idea de l’agraïment, com si els catalans haguéssim d’estar agraïts per la mà d’obra i cada vegada que un andalús es digna a aprendre el català, quan se suposa que els qui haurien de donar les gràcies pel país pròsper, pel lloc de feina possible, pel plat a taula i per l’escola gratuïta, naturalment catalana, dels seus fills, haurien de ser els que vingueren de la misèria i els donàrem el món sencer i ells a canvi només han fet que menysprear-nos, insultar-nos i no dedicar-nos mai ni un sol gest d’agraïment.