Asmodeus, homes mènsula i Gaudí, part I

Ahir per fi vaig tenir entre les meues mans lo nou llibre d’Andreu Carranza “La Clau Gaudí”, no és que siga molt fan d’Andreu; només m’he llegit Anjub i Riu Avall i este últim per obligació, encara que me va agradar, ah i un conte que estave, i esta, il·lustrat per Manolo Ruiz; però m’agraden molt les novel·les estes d’intriga clerical, tipo codi Da Vinci, i collons si l’ha escrit Andreu i a més parle sobre un català com és Gaudi i la història també se centre aquí pues esta tot dit.
No vaig passar de la primera pàgina quan un nom me va fer recórrer al google i començar a investigar, se tractave de Asmodeus un dimoni sobre el que circulen diferents llegendes.
Este dimoni apareix per primera vegada al llibre apòcrif de Tobit quan el dimoni s'enamore de Sarah, filla de Raguel, i mate a tots los seus promesos, set fins aleshores, fins que se promet a Tobies, fill de Tobit, este li va demanar ajuda a Déu que va enviar a l'Arcàngel Rafael a derrotar lo poderós dimoni.
Esta és una de les històries, com altres de tradició persa, però la que lligue més en lo llibre és la que se conte al Talmud, segons la qual el rei Salomó va fer un tracte amb Asmodeus, ajudant-lo este a la construcció del Temple de Jerusalem, possiblement a canvi d’intercanviar-se durant uns anys, fet del que parla una altra llegenda.
Ja tenim aquí lo dimoni constructor, i precissament sobre construccions i los seus secrets parle la novel·la, a més té relació amb els homes mènsula, però això serà en un pròxim capítol on viatjarem fins a Rennes-le-Château.

Que primer m'he d'acabar al llibre i no me vull avançar com me va passar en lo del mont Morià, només dir que és d'aquells que enganxen més que lo superglue 3!!!

Lo cas Picasso

Coincidint amb la posada a la venda del llibre d’Andreu Carranza i Esteban Martin “ La clau Gaudí”, publiquem al bloc el primer capítol, i possiblement últim, de “Lo cas Picasso”, escrita per Inam Trebla ( 1981 Flich ). Autor d’origen polac, ha publicat entre altres de la famosa novel·la, “El qui no boti”. La seva obra esta marcada per un dels seus traumes d’infantesa, la traïció de Lech Wałęsa al règim comunista. Milità des de molt jove a les files del PPC, partit polac comunista, que no partit popular de Catalunya. Cursà els seus estudis a la Universitat Rovirach e Puichercov de Barsovia on obtingué la diplomatura de Turisme especialitat d’oci nocturn. Fou empresonat pel govern de polonès durant la revolta del 99, coneguda com “Wojtylada” o “La gran ampollada”, la seva estada però és limità a un parell de setmanes. Després d’allò es retirà de l’escenari polític per donar pas als seus llibres, en els quals plasma la seva animadversió davant el sistema del capital.
El que presentem avui a Lo Manicomi és un resum fet per mi d’aquest primer capítol:

L’Any 1937, Pablo Picasso pinta el Guernica, un quadre alusiu a la població vasca bombardejada per l’aviació alemanya però que amaga una gran secret, els orígens de l’autor. Segons la novel·la el personatge que apareix a la dreta del quadre, la dreta de lo que ho mire claro, i que porte a la mà una llum d’oli és ni més que menos que Elvis Presley!!! Però com pot ser possible? La resposta és clara, Picasso no era Malagueny, en realitat és tractava d’un agent del govern nord-americà. Però això tampoc aclareix el fet de que aparego Elvis, lo quadro és del 37 i este tot just tenie 2 anys. Aquí és quan l’autor assenyala Picasso com un viatger en el temps, una persona que sota les ordres de la intel·ligència americana retrocedeix des d’un futur no molt llunyà al nostre actual fins al principis del segle XX amb l’objectiu de fer propaganda del sistema capitalista de forma subliminal. Aquí si no se li ocurreix pintar quadros en quadros, cubos, per tot arreu, ha de ser algú que haigo jugat a la Play, que haigo conegut lo Tetris, i en aquella època tot això estava per veure. Com a mostra us deixo en una imatge del llibre on es veu clarament la figura d’Elvis Presley.

¿De donde soy o de donde vengo?

La nit de dijous llegia lo llibre d'Andreu Carranza, "Anjub" ( o lo bloc de Josepet), en una de les pàgines fa referència a un tal Mani de Mora d'Ebre. Això me va fer recordar lo que m'havie dit lo sr. Alcalde de Miravet, Toni, mesos enrere, sobre los origens morellancos del meu cognom, cosa que ja sabia i que intentava ocultar!

Lo Mani de la novel·la no se si és real o inventat, i només s'esmenta que va fabricar un canó que va fer figa, espero que això no li passo al meu, la qüestió es que vaig entrar a la pàgina de l'Institut d'Estadistica de Catalunya per mirar la distrubució dels Manis arreu del país i me va sortir esta taula:

Com se pot observar per sort som molts pocs i bastant focalitzats, essent la Ribera d'Ebre la de major percentualitat relativa. A partir d'estos resultats me n'adono de l'alt grau de sedentarisme dels Manis i és que "com al poble a cap puesto"!

També vaig consultar a l'Instituto Nacional de Estadística per constatar que efectivament no som grans exploradors, la pàgina per mirar-ho esta temporalment fora de servei.

En fi que si voleu saber més sobre d'on sou o d'on veniu, com deie l'home aquell del poble de Carmen Rigalt, això us anirà bé per començar.